 L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com ve fent des de la seua creació, ha tornat a actuar en contra dels interessos del poble valencià, de la seua llengua, de la seua història, de la seua cultura, i Lo Rat Penat, decana de les institucions culturals valencianes, vol respondre ad esta provocació en l’autoritat moral que li dona la seua trayectòria en la defensa, ensenyança i promoció de la llengua valenciana. MANIFEST DE LO RAT PENAT EN DEFENSA DE LA LLENGUA VALENCIANA L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, com ve fent des de la seua creació, ha tornat a actuar en contra dels interessos del poble valencià, de la seua llengua, de la seua història, de la seua cultura, i Lo Rat Penat, decana de les institucions culturals valencianes, vol respondre ad esta provocació en l’autoritat moral que li dona la seua trayectòria en la defensa, ensenyança i promoció de la llengua valenciana. La llengua valenciana, com a totes les llengües romàniques, el castellà, el gallec, el francés, l’italià, el portugués... naix com a conseqüència de la desmembració de l’Imperi Romà que tenia com llengua oficial el Llatí. És necessari recordar-los als “acadèmics” que les llengües les forgen els pobles en el seu quefer diari i no les Acadèmies. En Valéncia l’arribada dels musulmans, com en el restant de bona part d’Espanya, marcarà un tall en la seua història que no ha d’influir massa sobre la construcció de la seua llengua, perque, resulta obvi afirmar-ho, els àraps i els berebers conquistadors permeteren als nous súbdits mantindre les seues costums i la seua llengua i el romanç se va forjant afegint al romanç primitiu l’influència de la llengua àrap. En el segle XIII el rei Jaume I dugué al Regne de Valéncia la llengua occitana que era la seua llengua materna, la qual es va fusionar en el romanç que ací es parlava, lo que donà naturalea definitiva a la llengua valenciana. El segle XIV admirà la paraula de Sant Vicent Ferrer. Ningú s’atreví a comentar que se parlara una atra llengua que no fora la valentina. Com ningú, en el segle XV s’atreví a catalogar de català a Joanot Martorell o Ausias March, a Jaume Roig o a sor Isabel de Villena, a Roïç de Corella que donaren vida en la seua llengua valenciana al primer Segle d’Or de les lletres hispàniques, o a la pléyade de poetes valencians que donaren contingut al primer llibre imprés en Espanya. Ni tan sols els segles XVI, XVII, XVIII, profundament castellanisats s’atreviren a tant. Aplegat el segle XIX, se posà en marcha la Renaixença, i tant Teodor Llorente com Constantí Llombart renegaren ben pronte de l’intent catalanisador de Víctor Balaguer, utilisant la llengua com a vehícul del nou imperi. I mai afirmaren que escrivien en català. A soles a partir de la dècada de 1970, i en el marc d’una Universitat dominada pels professors catalans i per l’odi al castellà equiparat en la llengua de la Dictadura, s’atreviren a fer-ho aquells que veen en la defensa de la catalanitat el millor camí per al seu progrés personal. L’AVL fon en el seu moment un greu error polític del Partit Popular. Lo que naixqué com un intent impossible d’unir a dos concepcions diametralment opostes, se convertí molt pronte en un instrument del nacionalisme català com estem veent. Hora és ya d’acabar en ella. I el camí és molt senzill. Deixen de dotar-la econòmicament i voran com els “doctes acadèmics”, que cobren mensualment de l’erari públic valencià, eixiran corrent. I la classe política valenciana començarà a recuperar la seua dignitat. Per damunt de l’AVL està l’Estatut, i per damunt de les amenaces d’esta contra els que no acaten els seus “dictàmens” està la llibertat d’expressió que consagra la Constitució. La Junta de Govern de LO RAT PENAT Valéncia, 4 de juliol de 2013 Punja ací per a descarregar-te el manifest en format pdf 
|
