Si una de les diverses acceptacions que el diccionari nos dona de la paraula 'popular' és aquella que diu ser... 'una forma de cultura que el poble considera pròpia i constitutiva de la seua tradició', no cap dubte que el Llibret de Falla és una part indiscutible de la nostra lliteratura valenciana —lliteratura popular— i, per tant, autóctona de la nostra personal cultura.

El llibret té unes característiques ben pròpies, tan peculiars, que fins el nom no té una clara i perfecta traducció. Dir-li en castellà 'librito' equival lliteralment a donar-li un calificatiu diminutiu de 'libro'. Adjectiu dessustanciat per al valencià, puix que en la seua definició menuda nos concreta son gran estil lliterari, més difícil de lo que puga paréixer-li al profà, ya que d’una manera simpàtica, entre irònica, crítica, aguda, festiva i solta, l’autor ha d’escriure i en vers 'la relació i explicació de lo que conté la falla', no sempre explicable perque l’artiste es preocupa de la construcció de la falla més pensant en l’estètica, l’equilibri i en el número d’escenes o de ninots que d’acort en el presupost li es permés posar, que en l’argument en son conjunt, des del mateix remat fins a l’última escena, ha d’expondre i transmetre al públic fent comprensible la crònica punjant que motiva la falla. 'Per ad això —sol dir l’artiste— ya està el poeta'. I el poeta casi sempre se les veu i se les desija per a intentar nugar un poc els desficacis anàrquics d’una memòria que a voltes està feta a 'trepa' i una escena parla de melons, l’atra de les divises, una atra de l’Hemisfèric, una d’un polític o de l’AVE i rematant este trencacaps un perol i dos banyistes en bikini. ¡I en tot este còctel ha de fer el poeta el llibret, nugar l’allioli, traure-li la gràcia, ser sabrós... i guanyar un premi extraordinari!   

Diem açò que no té res d’inventiva per a que es comprenga les dificultats que els autors han de véncer per a fer i escriure un llibret en la calitat que el treball i el bon nom del poeta exigix, aixina com per a que el llector, recapacitant en allò que tal volta mai havia pensat, puga entendre un poc les grans dificultats per les que passa per a enfilar-ho tot i que el seu argument acabe sent un espill a on se reflexen els defectes de la societat present.  

Hui —mai han faltat— tenim un bon planter de poetes de totes les edats que fan malavarismes del no res i es trauen de la mànega cerebral joyosos conills lliteraris jugant en les dificultats i autosuperant-se en el seu difícil quefer d’alegrar les tristors que nos rodegen. Tots, clar està, no podran guanyar el màxim guardó a l’hora, pero en totes eixes obres que alguns 'sabis' califiquen de 'menors' està l’essència d’una lliteratura fallera i única que, com el nom de llibret, no té traducció real a cap atra llengua que poguera fer-li justícia.  

D’ahí que en una claríssima visió de futur Lo Rat Penat començà a interessar-se per esta peculiaritat tan nostra i conreara esta valencianíssima producció poètica. La seua acció alentadora per mig del concurs de cada any ha servit per a que anara estimulant-se la seua perfecció estructural, lèxica i ortogràfica de la llengua. La riquea de la seua varietat temàtica que en alguns casos va de l’erotisme i la perversió a la moralitat, mes que encara hi haja autor que hui pose una dosis excessiva de 'verdura' i sal grossa acusant una falta de bon gust i de visió humorística sana, ha anat caent pel temps deixant lloc a una evolució llògica de noves maneres sensitives a l’actualitat complicada i lliberal i no massa decent ni honrada per a traure motius d’inspiració en el propi revers del drama al qual satirisa i retrata transformant-lo en denúncia i, per ella, ya comprensiva per al llector, canviar la denúncia-acusació pel riure i l’optimisme que són l’ànima de la festa, la contagiosa vida de l’efímera falla.

Hui, com vorem més avant, el llibret de falla és molt més que un pamflet de paraules escabroses i molt menys que els parlaments i diàlecs que la televisió, el cine i el mateix llenguage de la joventut universitària o de formació elemental nos té acostumats. El dur vocabulari faller hui és catedràtic -¡pero catedràtic d’abans de la guerra!- al costat del 'cultíssim' i casi monosilàbic reiterant que escoltem parlar per totes bandes sense que d’ell es lliuren les delicades dames o senyoretes, 'desde la princesa altiva — a la hija del pescador'... totes gasten la saliva— per a parlar en ‘pudor’. I encara diuen que el llibret és vulgar i brut...